A Catalunya, l’estiu no només es mesura en temperatures, sinó també en la intensitat de les emocions que es viuen plaça rere plaça. Les festes majors són molt més que celebracions locals: són una manifestació viva de la cultura, la identitat i la cohesió social catalana. Des de rituals ancestrals fins a espectacles de foc i danses col·lectives, cada poble escriu el seu relat únic en forma de festa. Aquest reportatge vol acostar-vos algunes de les tradicions més emblemàtiques i singulars del territori.

La Patum de Berga: el foc que emociona

La Patum de Berga és, possiblement, una de les festes més enigmàtiques i colpidores de Catalunya. Declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO, es remunta al segle XIV i transforma el Corpus Christi en una explosió de foc i misticisme. Gegants, àligues, nans i, especialment, els icònics Plens —figures encaputxades que ballen literalment envoltades de foc— omplen els carrers en una experiència sensorial única que combina tradició, espiritualitat i espectacle. Una curiositat? Antigament, només podien ser Plens aquells homes que havien estat batejats a Berga.

Els castells: la força de la col·lectivitat

Els castells, les torres humanes que poden superar els deu metres d’alçada, són una mostra excepcional de cooperació, confiança i força comunitària. Nascuda al segle XVIII a Valls, aquesta tradició ha estat reconeguda també per la UNESCO. Però més enllà de la seva espectacularitat, hi ha un detall que molts desconeixen: la persona que corona el castell, sovint un infant petit, rep el nom de enxaneta, i el seu gest de mà en arribar al cim és el símbol que el castell s’ha completat amb èxit.

El correfoc: quan el carrer esdevé infern festiu

El correfoc és una de les expressions més viscerals de la festa catalana. Els diables, vestits amb túniques i banyes, recorren els carrers encenent carretilles i portant el foc entre el públic. És un espectacle salvatge i alhora meticulosament organitzat que connecta amb rituals antics de purificació. A Sitges, el correfoc és especialment intens, amb figures mitològiques com el Drac i la Víbria, que escupen foc pels ulls i la boca.

La sardana: una dansa de cercle i resistència

Amb els peus junts i les mans agafades, els catalans ballen la sardana al so de la cobla com a símbol d’unió i resistència cultural. A diferència de moltes danses populars europees, la sardana no és només per a exhibició: és oberta, participativa i sense jerarquies. Un exemple destacat és la festa major d’Olot, on la sardana omple la plaça com una gran abraçada col·lectiva que uneix generacions.

Una invitació a viure la cultura amb tots els sentits

Més enllà de l’espectacle, les festes majors són una porta oberta a la comprensió profunda de la cultura catalana. Participar-hi no és només gaudir: és entrar en contacte amb una història viva, amb una comunitat que s’organitza i s’expressa a través del ritual, la música, el foc i la dansa. I potser la millor part és que, com diu una dita popular, “a la festa major, tothom hi té lloc”.